Viatjar a l'edat mitjana
Ramon Llull va pertànyer a la minoria que en aquells temps es podia permetre viatjar amb freqüència. Va ser contemporani d'un altre gran viatger: l'explorador i mercader venecià Marco Polo (1254-1324). Llull també va viatjar moltíssim però amb propòsits diferents: demanar suports polítics i financers per als seus projectes missionals i provar directament la força dels seus arguments davant contertulians d'altres geografies i creences. Va trepitjar nombroses ciutats d'Europa i algunes d'Àsia i Àfrica. Es va moure amb els seus llibres a coll i amb els mitjans de transport propis de la seva època (res a veure amb la facilitat que existeix avui en dia per viatjar). No obstant això, gràcies a viatgers com ell l'edat mitjana europea es va anar obrint a nous horitzons culturals.
Qui viatjava?
- Mercaders, emigrants, missatgers, militars, religiosos, nobles, recaptadors d'imposts, artesans, prostitutes, artistes, joglars, estudiants, intel·lectuals, vagabunds, captaires, etc.
- Els camperols viatjaven per vendre els seus productes a les fires i mercats locals, realitzant trajectes curts; normalment fins a la vila més propera. És sabut que a l'interior de Mallorca, per exemple, molts morien sense haver vist mai la mar.
- Amb el descobriment, a principis del segle IX, de les restes de l'Apòstol Sant Jaume a Galícia, el Camí de Santiago esdevé la principal ruta de peregrinació i es configura com un eix que contribuirà a vertebrar Europa; això fa que moltes més persones viatgin.
- Les repoblacions o colonitzacions posteriors a les grans conquestes comportaven moviments migratoris en massa, sobretot de camperols que cercaven noves terres i un futur millor per als seus.
- Tothom caminava amb freqüència. La no existència, a l’edat mitjana, de mitjans mecànics de locomoció feia que les persones tinguessin unes cames fortes, acostumades a caminar; aquest fet s’ha pogut documentar amb l’estudi forense d’esquelets de l’època.
Quant duraven els viatges?
PER TERRA
- Els trajectes duraven des de la sortida del sol fins a la posta, fins i tot quan era necessari anar i tornar el mateix dia.
- A peu, la distància mitjana recorreguda en un dia era d'uns 25 quilòmetres i podia arribar als 50 o 60 en el cas dels missatgers professionals (autèntics atletes).
- A cavall, el trajecte diari podia rondar entre els 60 i els 100 quilòmetres; això vol dir que travessar l'actual França podia comportar entre 12 i 20 dies (amb bon temps i sense l'aparició de dificultats afegides).
- En la navegació fluvial la velocitat era molt diferent, segons si es viatjava a favor o en contra del corrent. Per exemple, en el Roine: de Lió a Avinyó 24 hores, i d’Avinyó a Lió fins a un mes.
PER MAR
- Per a navegar de Tunis a Mallorca calien 2 o 3 dies; de Tunis a Gènova o Pisa, 7; d'aquestes ciutats italianes a Mallorca, 3; i d'Alexandria a Barcelona, 14. Es tracta de temps mitjans; els temps reals podien diferir moltíssim segons les condicions meteorològiques i el nombre d'escales.
Com es viatjava?
PER TERRA
- Els viatges per terra seguien l'antiga xarxa de vies romanes, ja molt deteriorades, fins que, a partir del segle XII, es comencen a rehabilitar.
- S'usaven llistes de trajectes, gairebé mai mapes de camins, que comencen a difondre's al segle XIV. La informació oral era la més usada i solia ser la més vàlida i actualitzada.
- Era freqüent viatjar en grup i amb molta càrrega: mercaderies, menjar, pinso, armes, eines, tendes, roba, diners, documents, etc. Els pelegrins eren els que viatjaven més lleugers d'equipatge.
- Viatjar resultava car: portadors, roba adequada i elegant, peatges, propines, allotjament, àpats, veterinaris, etc.
- Per viatjar, el vi era la beguda més recomanable davant d'unes aigües insalubres, especialment a les ciutats.
- A l'edat mitjana, els vehicles rodats com els carros eren útils en les distàncies curtes però s'usaven poc en els viatges llargs a causa del mal estat general dels camins.
- La muntura era un mitjà molt utilitzat: cavall, mula o ase. Evitava la fatiga del caminar, permetia la càrrega i s'adaptava bé als camins rústics; normalment no s’anava al galop, ni tan sols al trot. Freqüentment es tractava d'animals de lloguer.
PER MAR
- Per als recorreguts llargs entre ciutats costaneres es preferia la via marítima, més ràpida i còmoda, a la terrestre (per exemple entre Barcelona i Gènova).
- A la Mediterrània, en comptes d'endinsar-se a alta mar, es practicava molt la navegació de cabotatge, és a dir, 'de cap a cap', sense perdre de vista la costa; això permetia refugiar-se en els ports en cas de mal temps.
- Se solia navegar sobretot a l'estiu (preferentment al juny i juliol), quan la mar està més calmada.
- Les forces motrius de les embarcacions eren el rem (a la galera i el llaüt) i la vela (a la nau, la coca i la caravel·la); aquest darrer sistema es combinava amb l'ús de rems.
- Els mètodes més habituals per mantenir el rumb eren, de dia, la posició del sol i la solta d'ocells embarcats i, de nit, les estrelles.
- A la baixa edat mitjana es difongueren entre els navegants europeus diversos avenços científics que facilitarien la navegació d'altura i amb poques escales. La majoria d'ells van ser introduïts pels mariners islàmics: la vela triangular llatina (segle XII), la brúixola (cap a 1200), el timó de popa (segle XIII) i les primeres cartes marítimes (segle XIII). L'astrolabi i el quadrant no es difondran fins al segle XV.
- Els mercaders genovesos i venecians comerciaven amb el llunyà Orient, però no directament sinó a través dels intermediaris de l'Àsia Menor que feien de pont entre els vaixells i les caravanes de la Ruta de la Seda.
- A la baixa edat mitjana, l'únic servei regular de passatgers a tota la Mediterrània era la galera que anualment feia el trajecte de Venècia a Terra Santa carregada de pelegrins.
PELS RIUS
- Alguns dels recorreguts continentals que avui fem per carretera es podien fer per via fluvial (per exemple al llarg del Roine i de l'Ebre, fins a Saragossa).
- La navegació fluvial requeria el pagament de peatge i era utilitzada sobretot per a les mercaderies.
- La navegació fluvial es complementava molt bé, tant amb la navegació marítima com amb les rutes terrestres.
- La construcció d'embassaments en els grans rius impediria avui aquesta forma de viatge.
On dormien els viatgers?
EN TERRA
- Hi havia una xarxa limitada de posades; en els camins més importants hi havia hospitals (és a dir hostals, normalment vinculats a l'Església, que acollien pobres i pelegrins per un temps limitat).
- L'hospitalitat a les cases de camp era una pràctica freqüent que, en alguns països, era obligatòria.
- Carlemany va instar els bisbes a fundar hostatgeries diferenciades per a pobres i rics, avançant-se així a la categorització actual dels hotels per estrelles.
A LA MAR
- En els viatges marítims era millor dormir al pont que sota coberta, on la calor i la pudor eren insuportables; els passatgers no portaven roba de recanvi, quedaven infestats de polls i a les latrines hi entraven les ones.
Què podia passar durant el viatge?
EN TERRA
- Incidències possibles eren: els atracaments de bandolers, els peatges imprevistos, el cansament dels cavalls, guerres, pestes, accidents, un pont trencat, una nevada, etc.
- El calçat de l'època aguantava poc les llargues caminades, de manera que molts viatjaven descalços.
- La llarga durada i la duresa dels grans viatges com les peregrinacions implicava que un elevat nombre de viatgers perdessin la vida en els trajectes.
A LA MAR
- Els perills més greus eren la pirateria, el cors i els naufragis.
- Les assegurances marítimes no apareixeran fins al segle XV i contribuiran a l'impuls de la navegació comercial.
EN TERRA I A LA MAR
- L'existència de monedes locals implicava haver de canviar diners amb freqüència, amb els abusos que això solia suposar.
- La diversitat de mesures locals representava un veritable problema, especialment per als mercaders.
- El desconeixement dels costums era amb freqüència una dificultat; les lleis d'àmbit local no solien emparar als forans.
- El llatí seguia sent, en tota la riba nord de la Mediterrània, una espècie de lingua franca comprensible per a la majoria de les persones.
